Avui no escriuré al mode predefinit per parlar dins aquesta pàgina web. Massa coses duc dins el cap com per anar posant frases del tipus:

Deixeu-me sola

que la meva vida

s'estavelli contra el terra.

Vull viure, sí, però amb unes intencions, un futur clar i precís (digueu-me idiota, si voleu, en realitat ho sóc); un futur que per ara no sé si està marcat realment o si tan sols he dibuixat traços que després hauré d'esborrar (o trepijar per tornar a dibuixar) i exactament això és el que me molesta!

Estic sentint una sirena d'ambulància, i a la televisió posen un anunci d'un miraculós desinfectant pels wc (anomenats vulgarment vàters).

D'ençà crec en allò que anomenen màgia.

Si ara hagués de descarregar tot el que porto dins, de la meva boca sortiria odi, por, tristesa... Fàstic.

Fàstic de la vida.
Fàstic de mi mateixa.
Fàstic de tot.
Fàstic de tu.

Ho vaig jurar una vegada, no tornaria a plorar per una cosa tan insignificant; però ho he fet, he tornat a caure. Tot i no voler. Tot per culpa teva. O potser ha estat meva, la culpa?

Crec que m'he idealitzat tot un món al teu costat, món que a poc a poc hem anat destruïnt. Primer per fer-ne d'un somni, realitat. Després, per voler que la distància no fós un problema absurd per poder seguir amb la nostra realitat, el nostre dia a dia (que, desgraciadament, s'ha estavellat al terra). Finalment, amb voler pensar que el nostre món, aquell que suposadament havíem creat els dos, per a nosaltres mateixos, s'arreglaria, una vegada trencat en mil bocins, quan el problema principal, caigués. No s'ha arreglat. Jo crec que m'he cansat d'esperar el meravellós moment en qual tot fós alegre... Ja no li trob sortida.


No hi volia creure, però un dia, una amiga que deia que és bruixa, me va tirar les cartes, i me va preveure el futur. Jo, sincerament, no la creia, però escoltava atentament el que m'estava diguent. ME va dir que un gran problema hauria entre nosaltres dos, i que hi seria durant tota la vida. Què he de fer? Me va dir la veritat, i jo, dins el meu món, que no la volia creure...

D'ençà crec en la màgia.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

"Vaig néixer entre gemecs
i oliveres davall d’un arbre
antic amb l’absoluta certesa
que jo mai no he de morir."

Jaume C. Pons, geni de la poesia.



Doncs jo
no sé
si vaig néixer
o vaig morir.
Si vaig somniar
o vaig desistir
i deixar d'existir
davall aquella olivera
qui sap si la teva olivera.
I et sent,
et not
i la teva paraula
em pertorba
em fa vibrar
em fa embogir.
I casualment,
tot el meu sexe
vola,
salta,
juga,
gaudeix

i mor.

Possiblement les meves paraules
tenguin el mateix efecte que una bomba
en ple poblat d'Irak.
Caos.
Mal.
Desastre.
Masacre.
Odi.
Dolor.
POR.


Mirall de la realitat
desfigurat per culpa de la teva única i implacable imatge.



I de vegades, m'agradaria ser tan petita, tan petita, i no haver d'existir...

I enlaira't, vola ben amunt...
Viatja per móns fantàstics
i deixa que m'aferri a tu
quan tengui por del que vegi.

Del passat...
Del futur...

Imagina't una vida plena d'il·lusions,
de somnis per complir.
I proposa't viure-la,
si vols,
al meu costat.
I riu,
viu,
cada instant,
cada segon que puguis.
I pensa que el somriure que fas
en aquell moment
és el que m'enamora cada dia
una mica més...

Perquè t'ho mereixes...
Perquè t'estim...=)

Princesa Automàtica...* ha dit:
un poeta no es forma si no hi ha gent que demostri que s'interessa per la seva obra.






Moltes gràcies, IES Berenguer d'Anoia, pel premi al millor Recull de poesia (sempre pensaré que havia gent més capacitada [o poemes més extravagants, més idonis] per guanyar aquest premi).

Moltes gràcies, Emilio, per passar-te hores i hores i hores parlant sobre poesia. Per fer de mi un esborrany de poetessa, creus que ara una mica més perfeccionada? Jo crec que mai arribaré a la perfecció (ni tan sols t'arribaré a la sola de les sabates, senyor ideal per la meva senzilla i humil persona).

Moltes gràcies a tots i cadascú de vosaltres. Si no me relacionés amb la gent que m'envolta i que tant estim no crec que hagués escrit ni mitja paraula de tot el que duc ja fet.

Moltes gràcies, Samy, per no deixar-me caure MAI. Per estar allà quan ho necessit, és a dir, sempre. Gràcies, gràcies, gràcies!

De tot cor,

Sara Martín Comas

Aquí tens un discurs fet de vagorosos somnis que irreductiblement en flueix i es desborda i, estès com un bassal, entre tu i jo interposa un espai fronterer. Ni de prop, la paraula t'oferirà un reflex malalt i escadusser d'aquest mar desfermat que es remou dintre meu. Si tu saps que t'estim és perquè, pell amb pell, ens hem inculcat la llavor del desig i ens hem fet l'un de l'altre.

No vull, flor d'ametler, que mai em reemplaci un llenguatge distant. L'amor meu és real i el llenguatge és un símbol que em vol organitzar tota la desraó on navega el desig i on s'aixeca la fervor. Vine prop meu i tasta'm, acull-me i tradueix la febre dels meus ulls en un discurs no escrit. No diguis res. Calla i escolta el batec del meu cor, convuls, en ple desordre, al ritme del teu cos, i hi sentiràs, per força, aquell poema trèmul que ni en mil nits d'insomni et podré escriure mai.

Però malgrat tot...



Saps que t'estim massa, no?

Versió Emiliniatzada de Al cul tinc una FloR! xDDD

-Al cul tenc una flor.
-Com un camp de futbol!
-I si u la veus,
-l'anima s'exalta.
-I colorins s'expandeixen fins a l'infinit.
-L'infinit? L'infinit i més.
-i més i més.
Fins arribar al fons de les nostres ments.
-Fins que tot quedi sota un aroma de cul i flor.
-Salvatge, innocent,
-però pulcra.
-Estel·lar.
-Terrenal.
-Creadora i captivadora de somnis.
-Puc acabar?
-Clar.
-Però al cap i a la fi olor a cul i a flor,
mes a cul que a flor.

Al cul tinc una FloR!

Al cul tinc una flor
com un camp de futbol
i si tu la veus
l'ànima s'exalta
i colorins s'espandeixen fins a l'infinit.
L'infinit? L'infinit i més!
I més! I més!
Fins arribar al fons de les nostres ments
fins que tot quedi sota un aroma de flor i cul
salvatge
indecent
però pulcre
estelar
terrenal
creadora i captivadora de somnis
però al cap i a la fí
olor a cul i flor.



Més a cul que a flor...

xDDDDD



By: Emilio i Samy...xDDDDDD
Trobes que això és boo? xDDDD

A petició d'un estimat admirador i admirat per la meva persona.
Gràcies per intentar i donar-me forces perquè la meva obra fructiferi. =)


Sense títol
Mai no aconseguiràs que deixi de pensar,que
si tir una fulla,
aquesta es pot convertir en papallona.
Emilio.

Potser els teus somnis
van més enllà de la realitat
segurs
però alhora difuminats en un oblit futur.
Perquè tu ho saps,
tu n'estas segur
però qui et diu que tenguis l'absoluta raó?
Qui pot fer que tu creguis que aquelles paraules
suaus
tendres
dolces
aspres
picants
excitants
amb gust de taronja
però alhora de llimona
siguin les veritables
les que surten del teu cor?
Sincerament
no n'estàs segur.
Dius, però no sents.
I mai
mai
es pot jurar, garantir o creure.
MAI
MAI diguis que és veritat.
Mai creguis en lleis.
Mai juris en va.
Mai garanteixis la realitat.
Però Mai fugis d'aquesta il·lusió que has aconseguit.
I digues, promet si vols
que si tu tires una fulla al terra
aquesta es convertirà en papallona.

-La línia que em separa de tu.-

Mir al terra i deman

on és la línia que
em separa de tu.
Abans hi era.
Ara ha quedat desdibuixada
de tantes vegades
que l'hem creuat.
I jo,
descol·locada,
perduda en el teu món,
no sé arribar al lloc que em pertany
on m'espera la meva vida.
La meva vida sense tu.

Tots els somnis arriben a la seva fi.
Sentiments encapsats.
Rostres fugint.
Ja sóc lliure.
Potser la por ens ha vençut
però nosaltres hem tengut la culpa
no hem sabut crear amor
confiança
amistat
somriures
res tan fort que ens pogués unir.
El temps
la distància
han guanyat la partida.

Fi del joc.

Ningú

Ningú em mira
ningú pensa
ningú creu que sí,
que existeix,
que vol,
que somia.
Ningú diu,
ningú plora,
ningú riu,
ningú viu.

Però jo,
jo ho vull.

No vull que
ningú em miri,
ningú pensi,
ningú cregui,
ni que existeixi,
ni que vulgui,
ni que somiï.

Vull que diguin.
Vull que plorin.
Vull que riguin.
Vull que visquin.

Cada moment.
Cada segon.
Per sempre més.

Por de la vida.
Por de mi.
Por de tu.
Por dels somnis.
Por dels estels.
Por dels records.
Por de res.
Por de tot.

[Prò tranquils, calma
que el temps ho cura tot
que el temps apaga totes les pors...]
At-Versaris


Doncs jo

he triat això,

que la meva rebel·lia

sigui producte

de la meravellosa

sabiduria que m'ha inculcat

aquesta merda de societat

durant tot el temps que jo li he deixat.

Com començ?
Com puc explicar que existesc, que existeixes...Que existim?

No hi vull pensar. Vull creure que això, aquest trocet de mi incrustat en un món irreal, serà un abocador de paraules sense cap tipus de presència de consciència. M'ho vull agafar així. Pensaments en brut, a punt de donar-lis l'esplendor que es mereixen.

Alguns ho aconseguiran, d'altres es quedaran estancats per aquí enmig.Però tant m'és. Simplement existiran.


Potser, i si tenc ganes de mostrar-vos la meva manera de viure, de ser, posi algun fragment d'obra que m'ha captivat al llarg de la meva vida.

Gràcies per ensenyar-me aquest món, menudall amb rastetes!