Aquí tens un discurs fet de vagorosos somnis que irreductiblement en flueix i es desborda i, estès com un bassal, entre tu i jo interposa un espai fronterer. Ni de prop, la paraula t'oferirà un reflex malalt i escadusser d'aquest mar desfermat que es remou dintre meu. Si tu saps que t'estim és perquè, pell amb pell, ens hem inculcat la llavor del desig i ens hem fet l'un de l'altre.

No vull, flor d'ametler, que mai em reemplaci un llenguatge distant. L'amor meu és real i el llenguatge és un símbol que em vol organitzar tota la desraó on navega el desig i on s'aixeca la fervor. Vine prop meu i tasta'm, acull-me i tradueix la febre dels meus ulls en un discurs no escrit. No diguis res. Calla i escolta el batec del meu cor, convuls, en ple desordre, al ritme del teu cos, i hi sentiràs, per força, aquell poema trèmul que ni en mil nits d'insomni et podré escriure mai.