30/7/08

Avui no escriuré al mode predefinit per parlar dins aquesta pàgina web. Massa coses duc dins el cap com per anar posant frases del tipus:
Deixeu-me sola
que la meva vida
s'estavelli contra el terra.
Vull viure, sí, però amb unes intencions, un futur clar i precís (digueu-me idiota, si voleu, en realitat ho sóc); un futur que per ara no sé si està marcat realment o si tan sols he dibuixat traços que després hauré d'esborrar (o trepijar per tornar a dibuixar) i exactament això és el que me molesta!

Estic sentint una sirena d'ambulància, i a la televisió posen un anunci d'un miraculós desinfectant pels wc (anomenats vulgarment vàters).

28/7/08

D'ençà crec en allò que anomenen màgia.

Si ara hagués de descarregar tot el que porto dins, de la meva boca sortiria odi, por, tristesa... Fàstic.

Fàstic de la vida.
Fàstic de mi mateixa.
Fàstic de tot.
Fàstic de tu.

Ho vaig jurar una vegada, no tornaria a plorar per una cosa tan insignificant; però ho he fet, he tornat a caure. Tot i no voler. Tot per culpa teva. O potser ha estat meva, la culpa?

Crec que m'he idealitzat tot un món al teu costat, món que a poc a poc hem anat destruïnt. Primer per fer-ne d'un somni, realitat. Després, per voler que la distància no fós un problema absurd per poder seguir amb la nostra realitat, el nostre dia a dia (que, desgraciadament, s'ha estavellat al terra). Finalment, amb voler pensar que el nostre món, aquell que suposadament havíem creat els dos, per a nosaltres mateixos, s'arreglaria, una vegada trencat en mil bocins, quan el problema principal, caigués. No s'ha arreglat. Jo crec que m'he cansat d'esperar el meravellós moment en qual tot fós alegre... Ja no li trob sortida.


No hi volia creure, però un dia, una amiga que deia que és bruixa, me va tirar les cartes, i me va preveure el futur. Jo, sincerament, no la creia, però escoltava atentament el que m'estava diguent. ME va dir que un gran problema hauria entre nosaltres dos, i que hi seria durant tota la vida. Què he de fer? Me va dir la veritat, i jo, dins el meu món, que no la volia creure...

D'ençà crec en la màgia.

15/7/08

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

Si Alicia renaciera en nuestros días, no necesitaría atravesar ningún espejo: le bastaría con asomarse a la ventana.

22/6/08


"Vaig néixer entre gemecs
i oliveres davall d’un arbre
antic amb l’absoluta certesa
que jo mai no he de morir."

Jaume C. Pons, geni de la poesia.




Doncs jo
no sé
si vaig néixer
o vaig morir.
Si vaig somniar
o vaig desistir
i deixar d'existir
davall aquella olivera
qui sap si la teva olivera.
I et sent,
et not
i la teva paraula
em pertorba
em fa vibrar
em fa embogir.
I casualment,
tot el meu sexe
vola,
salta,
juga,
gaudeix

i mor.

27/5/08

Possiblement les meves paraules
tenguin el mateix efecte que una bomba
en ple poblat d'Irak.
Caos.
Mal.
Desastre.
Masacre.
Odi.
Dolor.
POR.


Mirall de la realitat
desfigurat per culpa de la teva única i implacable imatge.



I de vegades, m'agradaria ser tan petita, tan petita, i no haver d'existir...

23/4/08


I enlaira't, vola ben amunt...
Viatja per móns fantàstics
i deixa que m'aferri a tu
quan tengui por del que vegi.

Del passat...
Del futur...

Imagina't una vida plena d'il·lusions,
de somnis per complir.
I proposa't viure-la,
si vols,
al meu costat.
I riu,
viu,
cada instant,
cada segon que puguis.
I pensa que el somriure que fas
en aquell moment
és el que m'enamora cada dia
una mica més...

Perquè t'ho mereixes...
Perquè t'estim...=)

22/4/08



Princesa Automàtica...* ha dit:
un poeta no es forma si no hi ha gent que demostri que s'interessa per la seva obra.






Moltes gràcies, IES Berenguer d'Anoia, pel premi al millor Recull de poesia (sempre pensaré que havia gent més capacitada [o poemes més extravagants, més idonis] per guanyar aquest premi).

Moltes gràcies, Emilio, per passar-te hores i hores i hores parlant sobre poesia. Per fer de mi un esborrany de poetessa, creus que ara una mica més perfeccionada? Jo crec que mai arribaré a la perfecció (ni tan sols t'arribaré a la sola de les sabates, senyor ideal per la meva senzilla i humil persona).

Moltes gràcies a tots i cadascú de vosaltres. Si no me relacionés amb la gent que m'envolta i que tant estim no crec que hagués escrit ni mitja paraula de tot el que duc ja fet.

Moltes gràcies, Samy, per no deixar-me caure MAI. Per estar allà quan ho necessit, és a dir, sempre. Gràcies, gràcies, gràcies!

De tot cor,

Sara Martín Comas