D'ençà crec en allò que anomenen màgia.

Si ara hagués de descarregar tot el que porto dins, de la meva boca sortiria odi, por, tristesa... Fàstic.

Fàstic de la vida.
Fàstic de mi mateixa.
Fàstic de tot.
Fàstic de tu.

Ho vaig jurar una vegada, no tornaria a plorar per una cosa tan insignificant; però ho he fet, he tornat a caure. Tot i no voler. Tot per culpa teva. O potser ha estat meva, la culpa?

Crec que m'he idealitzat tot un món al teu costat, món que a poc a poc hem anat destruïnt. Primer per fer-ne d'un somni, realitat. Després, per voler que la distància no fós un problema absurd per poder seguir amb la nostra realitat, el nostre dia a dia (que, desgraciadament, s'ha estavellat al terra). Finalment, amb voler pensar que el nostre món, aquell que suposadament havíem creat els dos, per a nosaltres mateixos, s'arreglaria, una vegada trencat en mil bocins, quan el problema principal, caigués. No s'ha arreglat. Jo crec que m'he cansat d'esperar el meravellós moment en qual tot fós alegre... Ja no li trob sortida.


No hi volia creure, però un dia, una amiga que deia que és bruixa, me va tirar les cartes, i me va preveure el futur. Jo, sincerament, no la creia, però escoltava atentament el que m'estava diguent. ME va dir que un gran problema hauria entre nosaltres dos, i que hi seria durant tota la vida. Què he de fer? Me va dir la veritat, i jo, dins el meu món, que no la volia creure...

D'ençà crec en la màgia.