Ningú

Ningú em mira
ningú pensa
ningú creu que sí,
que existeix,
que vol,
que somia.
Ningú diu,
ningú plora,
ningú riu,
ningú viu.

Però jo,
jo ho vull.

No vull que
ningú em miri,
ningú pensi,
ningú cregui,
ni que existeixi,
ni que vulgui,
ni que somiï.

Vull que diguin.
Vull que plorin.
Vull que riguin.
Vull que visquin.

Cada moment.
Cada segon.
Per sempre més.

Por de la vida.
Por de mi.
Por de tu.
Por dels somnis.
Por dels estels.
Por dels records.
Por de res.
Por de tot.

[Prò tranquils, calma
que el temps ho cura tot
que el temps apaga totes les pors...]
At-Versaris


Doncs jo

he triat això,

que la meva rebel·lia

sigui producte

de la meravellosa

sabiduria que m'ha inculcat

aquesta merda de societat

durant tot el temps que jo li he deixat.

Com començ?
Com puc explicar que existesc, que existeixes...Que existim?

No hi vull pensar. Vull creure que això, aquest trocet de mi incrustat en un món irreal, serà un abocador de paraules sense cap tipus de presència de consciència. M'ho vull agafar així. Pensaments en brut, a punt de donar-lis l'esplendor que es mereixen.

Alguns ho aconseguiran, d'altres es quedaran estancats per aquí enmig.Però tant m'és. Simplement existiran.


Potser, i si tenc ganes de mostrar-vos la meva manera de viure, de ser, posi algun fragment d'obra que m'ha captivat al llarg de la meva vida.

Gràcies per ensenyar-me aquest món, menudall amb rastetes!